PAPA HAYDN

​

El programa que presentem està inspirat en un dels compositors més importants del període clàssic, un dels més clars exponents del Classicisme vienès i representant de l’Escola de Viena, juntament amb Wolfgang Amadeus Mozart o Ludwig van Beethoven: Franz Joseph Haydn (1732-1809).
“Papa Haydn”, tal i com se’l coneix per les seves importants aportacions a la consolidació de la simfonia i el quartet de corda, va passar gran part de la seva vida a Àustria, per desenvolupar, posteriorment, la resta de la seva carrera como a músic de cort per a la família Esterházy, una de les més riques i grans de l’aristocràcia hongaresa. Llavors, ja era el compositor més cèlebre a tota Europa.
En el repertori que oferim en aquest programa s’hi reflecteixen algunes de les peces més conegudes i característiques del repertori cambrístic de Haydn; que, a la vegada, serveixen de mirall cap a una nova època, en la qual l’adveniment de les classes mitjanes burgeses va donar pas a un nou públic que frissava per trobar nous divertiments. Aquestes noves capes socials van generalitzar l’ensenyament de la música, que va resultar en un número cada vegada més creixent d’aficionats que es reunien en els salons musicals (creats seguint el model dels salons literaris) o en la intimitat dels salons de les famílies burgeses. Aquesta evolució hauria de tenir un efecte notable i veritable sobre l’estil i sobre les formes musicals, especialment en
l’interès desvetllat per la música de cambra.
Les obres que formen part d’aquest concert inclouen, per tant, Divertimenti, sonates en trio i un extracte dels coneguts London Trios.
Els Divertimenti catalogats com a Hoboken IV, formen part d’un gran recull de peces en un estil despreocupat i alegre compostos el 1784. Molts historiadors de la música consideren que Haydn va usar el divertimento con a figura de transició per a la fixació del quartet de corda a la seva forma clàssica i per a la sonata.
Els trios composats a Londres entre el 1794 i el 1795 durant una estada de Haydn a la capital anglesa, un cop alliberat del seu càrrec de compositor a la casa Esterházy, estaven escrits en el seu origen per a dues flautes i violoncel, però molt sovint es toquen amb flauta i violí per reforçar els contrastos entre les dues veus superiors.
Així doncs, ens traslladem a través d’aquest programa al que podria haver estat una vetllada qualsevol en un dels salons privats del Classicisme.

​

​