La flauta clàssica en concert

PRESENTACIÓ

La flauta travessera ha estat, durant tot el segle XVIII, un instrument molt apreciat en la noblesa europea. Durant el Classicisme, les millores en la construcció de l’instrument van dirigides a es- tendre la tessitura de l’instrument cap a l’agut i a facilitar l’obtenció de certes alteracions mitjan- çant l’addició de claus. Entre 1726 i 1847 van aparèixer gran quantitat de millores i de nous meca- nismes, ja que la flauta necessitava tocar partitures cada cop més cromàtiques i cada vegada amb més volum, degut a l’augment de components de l’orquestra.

En el programa que presentem hem inclòs alguns dels quartets més representatius per aquest instrument, de la mà de dos grans compositors que suposen l’exponent del Classicisme: Mozart i Haydn.

Joseph Haydn passa la major part de la seva vida a la cort dels Esterházy, una important família noble hongaresa de mecenes i amants de les arts, on va tenir una extensiva producció musical en tots els gèneres. La flauta travessera està sempre present en tota la seva producció simfònica (amb un total de 100 simfonies).

Els quartets per a flauta, violí, viola i violoncel op. 5, publicats entre 1767 i 1768 a Amsterdam, són un exemple més del mestratge i la inventiva del compositor.

Els sis quartets que formen aquesta col·lecció segueixen l’estructura clàssica en quatre movi- ments, com la gran majoria dels seus quartets de cordes i simfonies, gèneres dels quals la història el considera el pare en les seves formes definitives.

Wolfgang Amadeus Mozart passa uns mesos a Mannheim entre 1777 i 1778 on un cirurgià holan- dès i flautista amateur, anomenat Ferdinand De Jean, li va encarregar tres concerts i dos quartets per a flauta, acordant la important suma de 200 florins per la feina (que finalment es van conver- tir en només 96, ja que Mozart, distret per altres composicions, es va demorar i no va complir amb els termes de l’acord).

La composició del Quartet per a flauta en Do Major es deuria situar en el mateix període del quartet en Sol Major, es a dir, a principis de 1778. Comença amb un Allegro en forma sonata, però amb l’afegit d’un tercer tema durant el desenvolupament. Per altra banda, en la reexposició, el segon tema apareix sorprenentment desenvolupat. El segon i últim moviment és un tema amb variacions, en el que aquestes són protagonitzades pels quatre instruments alternadament. Mo- zart utilitza el segon moviment del quartet K.285b a la serenata K.361, coneguda com “Gran Par- tita”.

El Quartet en Re Major està datat del dia de Nadal de 1777 a Mannheim, tot i que ja el 18 de desembre havia anunciat al seu pare que un dels quartets estava acabat. El seu segon moviment, un Adagio en si menor, conté una melodia que, en la brevetat dels seus trenta-cinc compassos, suggereix el futur moviment lent del Concert per a piano en la Major (k. 488).

Ambdós quartets estan escrits com a concerts de cambra, donant a la flauta un paper concertant, encara que amb textures i colors molt característics de la música de cambra, i amb formes musi- cals molt variades (sonata, tema amb variacions, ària, recitatiu o rondó).

PROGRAMA

Quartet en Do Major KV. Anh. 171/285b (1778), W.A. MOZART (1756-1791)

Allegro

Tema amb variacions

Six Quatuor à Flute, Violon, Alto & Basse op. 5 no1 en Re Major (ca. 1767), J. HAYDN

Presto

Menuetto

Adagio

Presto assai

Six Quatuor à Flute, Violon, Alto & Basse op. 5 no2 en Sol Major (ca. 1767), J. HAYDN

Presto assai

Menuetto

Adagio

Presto assai

Quartet en Re Major K.285a (1777), W.A. MOZART (1756-1791)

Allegro

Adagio

Rondeau