SENTIO, ERGO SUM

El programa que presentem està inspirat en una de les teories més conegudes en el Barroc, la Teoria o Doctrina dels Afectes, i en un dels seus principals defensors, el filòsof René Descartes (1596-1650).
Des de la Grècia clàssica, la música ha estat associada a les emocions humanes. El pensament musical del Barroc girava entorn a la capacitat de la música per inspirar emocions a través de certes característiques musicals, com els ritmes de dansa sempre presents, les sonoritats de determinats instruments o les diferents tonalitats. Així doncs, els afectes i les passions es van convertir en el nucli de la creació musical: pel compositor de l’època, la música havia de manifestar una sèrie d’emocions i commoure l’oient impulsant-li certes passions.
D’acord amb Descartes i en el seu text Les Passions de l’Ànima publicat el 1649, existeixen sis passions bàsiques, de les quals deriven totes les altres.

La primera d’elles és l’admiració, és a dir, la sorpresa que produeix la trobada amb un objecte nou o molt diferent d’allò conegut. Descartes la defineix com “una sobtada sorpresa de l’ànima que fa a aquesta considerar amb atenció els objectes que li semblen estranys i extraordinaris”. Es tracta, per tant, d’un impuls irreflexiu que sorgeix com un reflex davant allò innovador.
La segona de les passions citada per Descartes és l’amor, juntament amb el seu oposat, l’odi. L’amor és descrit com una voluntat de l’ànima d’unir-se als objectes que li semblen convenients, a la vegada que l’odi és la voluntat d’apartar-se d’allò que sembla nociu. L’amor es pot representar de molt diverses maneres i és a la vegada creador de moltes altres sensacions, des
de la tendresa a l’obsessió.
La quarta de les passions és el desig, que Descartes defineix com “una agitació de l’ànima causada pels esperits que la disposen a voler per al futur allò que li sembla convenient”. Aquesta passió, que igual que l’admiració manca de contrari, té com a principal propietat la de donar al cos major mobilitat i es manifesta de maneres molt diferents.
Les últimes dues passions descrites per Descartes són l’alegria i la tristesa. La primera és definida com el goig que sent l’ànima al gaudir d’un bé que sent com propi, mentre que la tristesa està descrita com la languidesa desagradable davant la falta d’allò que l’ànima considera que li pertany.

Descartes afirma: “no hi ha cap passió que no sigui revelada per algun gest dels ulls”, així doncs, us convidem a tancar els ulls i deixar que totes les passions que fluiran durant aquest concert envaeixin les nostres ànimes.