LUIGI BOCCHERINI.

UNA VIDA DEDICADA A LA MÚSICA DE CAMBRA

Luigi Boccherini (Lucca 1743-Madrid 1805) va ser un violoncel·lista i compositor italià que va pertànyer auna família d’artistes: el seu pare Leopoldo era contrabaixista; el seu germà Giovanni Gastone, llibretista de diverses òperes (entre les quals es compten algunes d’Antonio Salieri i Haydn); i la seva germana, ballarina.
Després de tota una etapa de formació que el va portar a Roma i a Viena i de diverses gires europees amb el quartet de corda que ell mateix havia creat, un fet excepcional en l’època, va acabar a Paris on va publicar algunes de les seves obres de música de cambra que es van estrenar en els coneguts Concert Spirituel.
L’Ambaixador d’Espanya a Paris, Joaquín Anastasio Pignatelli, va quedar tan impactat per la música de Boccherini, que el va convèncer per visitar Madrid, prometent-li una feina estable sota la protecció i mecenatge de l’Infant Luís Antonio de Borbón y Farnesio, germà petit del Rei Carles III. L’amor va precipitar la decisió del compositor: s’havia enamorat de Clementina Pelliccia, una cantant que actuava en una companyia bolonyesa d’òpera que es dirigia a Espanya.
Boccherini es va instal·lar a Madrid el 1768, lloc on va residir la resta de la seva vida. Però la seva arribada a Madrid no va ser tan espectacular com s’esperava, ja que ben aviat Boccherini va despertar gelosies entre els nombrosos músics italians que ja es trobaven instal·lats a la ciutat. Haurien de passar dos anys més fins que la seva sort canviés, quan el 1770 l’Infant Lluís finalment va contractar Boccherini com a violoncel·lista i compositor. En aquest moment, el seu primer quintet de corda va veure la llum i va suposar el tret de sortida per a una carrera compositiva molt prolífica, esdevenint conegut arreu d’Europa.
Uns anys més tard, un nou revés coparia i canviaria la vida de Boccherini: el 1785 mor la seva esposa Clementina i, uns mesos després, el seu patró l’Infante don Luis. En aquell moment, el rei Carles III li va assignar una pensió i va aconseguir posar-lo al servei de Frederic Guillem II de Prússia, violoncel·lista aficionat, com a compositor de cambra. Aquest tracte, però, només duraria un any, ja que el 1786 va entrar al servei de María Josefa Pimentel duquessa d’Osuna i Comtesa de Benavente dirigint l’orquestra privada que aquesta mantenia, fet que lo va permetre entrar en contacte amb grans personalitats artístiques de moment, com el pintor Goya.
Uns anys després, la vida de Boccherini es va tornar a torçar, al perdre el càrrec al costat de la duquessa i la protecció que el rei Guillem li havia atorgat abans de la seva mort. Abatut i arruïnat, el compositor a intentar sobreviure venent algunes obres a Joseph Pleyel, un editor de Paris, qui va treure un bon profit de la situació desesperada de Boccherini. Gràcies als abusos de Pleyel, però, el compositor va entrar en contacte amb l’ambaixador francès a Madrid, Lucien Bonaparte, qui li va aconseguir, el 1800, un càrrec remunerat.
Les sèries de quintets opus 60 i 62 són la prova del seu agraïment a l’ambaixador, aquí estan dedicats. Però els maldecaps encara no s’havien acabat pel pobre Boccherini. Un seguit de desgràcies familiars, com la mort dels seus fills i de la seva segona esposa, María del Pilar Joaquina Porretti, el van fer caure en un estat de depressió combinat amb la seva situació d’extrema pobresa que el va conduir a la seva mort per tuberculosi en una freda estança de Madrid el 1805.
Musicalment parlant, Boccherini és conegut sobretot per la seva música de cambra, que ha estat classificada dins de l’estil galant. És un compositor nostàlgic, influenciat també pels jardins d’Aranjuez o La Granja, pel luxe a l’estil francès i pel racionalisme il·lustrat.
La seva contribució a la història de la música és molt important, ja que va ser el mentor del quintet de cordes amb doble violoncel, teòricament tocant el mateix Boccherini el primer que s’afegia a la formació de quartet de corda tradicional. Aquesta forma serà utilitzada posteriorment i contemporàniament per Mozart.
El llenguatge de Boccherini es va caracteritzar per una refinada tècnica de cordes, sobretot en el violoncel, i el control de la textura, que va arribar a funcionar com motlles on s’inseria la melodia i l’harmonia, donant la impressió de dibuixos que van canviant cada cert número de compassos.

Laura Sintes

traverso

Fèlix Ferrer i Margalida Gual violins

Eva Febrer

viola

Dimitri Kindynis

violoncel

© 2016 per Il Gesto Armonico

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now